Doc Galería

XEMENEIA DE LA BÒBILA

Pel que respecta a la desaparició de la xemeneia de la bòbila d'en Mallol, crec que són prou explicits els articles publicats a la revista La Palanca. El primer d'ells és un article d'opinió, publicat en el número 237 (desembre 2001), signat per en Miquel Regué i Gili que amb el títol: A terra la xemeneia!?, fa una crida a l'entesa per salvar aquest símbol de la ciutat.

El segon article, es presenta com a Editorial del següent número d'aquesta revista, un cop enderrocada la majestuosa xemeneia. Aquest escrit fa un manifest per a la recuperació del patrimoni malmés, fent especial atenció a l'edifici de la Granja.
Encara, en el número 239 de La Palanca (febrer 2002) hi trobem una tercera referència amb el nom "Panoràmica d'Artesa. Anys 50" documentada amb una fotografia cedida per Antonieta Moles i un escrit, també, d'en Miquel Regué i Gili, que ens evoca l'Artesa dels anys 50.
Majestuosa i esbelta, la xemeneia de la bòbila, probablement, a l'época podia semblar una modificació del paisatge de la ciutat, però és ben cert que avui, en forma de mutilació, també hem sofert una transformació, malmetent una obra d'enginyeria de les que ja no s'en fan, creada i manufacturada per gent de casa nostra.
Per què serà que, en molts municipis de Catalunya, aquestes construccions s'han declarat monument nacional?
Dies després de l'enderroc vaig parlar amb l'esposa del mestre constructor Josep Marsol i Clua, de cal Bepeta i em comentava que va representar un gran disgust per a la família que ha gaudit de la visió d'aquest emblema, pràcticament davant de casa, des de l'any 1948. Em comentava, també, que en el moment de procedir a la seva destrucció, els tècnics vàren tenir moltes dificultats, per que quan la grua colpejava el cap de la xemeneia, aquesta defugia els cops amb un moviment oscil.lant de més d'un metre, la qual cosa dificultava l'enderrocament. Penso que aquest era l'esperit de supervivència d'aquesta construcció, que del seu interior sorgia una força viva que, rebel, es defensava contra l'atac demolidor dels mancats d'escrúpols i sensibilitat. Em pregunto, quina sensació deuria sentir l'operari mentre feia aquesta feina.
Descansi en pau aquest centinella que mai més vetllarà, altiu i vigilant, la nostra ciutat.
Un parell de setmanes abans del que no em sembla exagerat anomenar l'òbit, impotent davant el colpidor anunci de l'enderrocament, encara vaig ser a temps de fer unes fotografies testimonials de la xemeneia. Una de les visions que em presentava l'objectiu de la càmera va ser l'enquadrament de 3 simbols d'Artesa que assenyalaven al cel: el Castellot, la roca del Cudós i la xemeneia d'en Malloll. Em va venir per un moment al cap el record de les tres torres, símbol del nostre escut. Però com elles, aquesta trilogia també seria mutilada.
Una vegada més referenciaré al poeta d'Artesa, en Sícoris. I aquesta vegada amb una expresió de condol, ja que aquest tema el toca de molt aprop. El constructor d'aquesta obra és el seu germà. En el llibre La Ciutat dels Tres Castells també hi hagué un lloc per a la xemeneia, i  acompanyant el poema, podem llegir una nota de peu de foto que fent un crit desesperat per a la salvació del monument, presagiava el desastre.

ANTIGA ESGLÉSIA PARROQUIAL D'ARTESA DE SEGRE

Foto extreta del Lectures núm. 5. Setembre del 2000. No es cita la procedència.

L'església de la Mare de Déu de l'Assumpció, originariament d'estil romànic llombard, es construï a mitjan del segle XI, quan el nucli poblacional d'Artesa de Segre es desplaçà des del marge del turó de Sant Jordi, vessant del Pla, al seu emplaçament actual a la Riba Grossa.
A mitjan del s. XVI s'hi practicaren les primeres modificacions consistens en l'aixecament d'un campanar d'estil renaixentista, a més d'una remodelació del seu interior que afectava a la volta i a les capelles.
A l'any 1805 s'aixecà el segon campanar situat a sobre de l'anterior, amb el que l'església parroquial anava acumulant aportacions dels diferents estils corresponents a les diverses époques que va viure aquest edifici.
La revolta del 36 va fer estralls en la imatgeria i retaules que varen ser abocats al foc.
A l'any 1967, mossèn Josep Alòs i Pujol decideix que l'església d'Artesa de Segre ha de ser un símbol de modernitat i que l'edifici vell no estava en situació d'oferir aquesta condició.
Avui, Artesa de Segre té una església digna dels temps actuals. malgrat haver perdut, per sempre més, la constatació històrica d'un edifici on les seves pedres ens parlaven de l'inici de l'existència de la nostra ciutat, ara farà 1000 anys, i de la seva evolució fins a l'enderrocament.
Des d'aquestes linies donem la benvinguda a la modernitat i emplacem als pobladors que d'aqui 10 segles habitaran aquesta terra a que gaudeixin de l'antigor del temple del s. XX.

Fotografies de l'enderrocament de l'antiga església parroquial extretes de la publicació del club de Lectures núm. 5 del mes de setembre del 2000. No s'en cita l'autor

L'església parroquial actual