'Simplependència'
Risto MejidePublicista
No entenc els indecisos. No comprenc que hi hagi gent que encara no sàpiga a qui votar. Aquells de qui diuen que depèn el mapa de forces polítiques després del 25-N. Però si està claríssim. Els nostres polítics, sí, d'acord, tindran les seves cosetes, un cas Pretòria per aquí, un cas Palau per allà o el 3% en el més enllà, però si d'alguna cosa saben, és de simplificar-nos les coses. Som campions del món en simplificació sincronitzada. El dia que es convoquin les olimpíades simplistes ens emportarem totes les medalles.
Edició Impresa
Versió en .PDF
Informació publicada en lapágina 12 de la secció deTema del día de l'edició impresa del dia 18 de novembre de 2012VEURE ARXIU (.PDF)
Alleuja saber que, hagi passat el que hagi passat en anteriors legislatures, durant 15 dies els nostres representants es dedicaran a reduir una realitat tan complexa com la catalana i una conjuntura tan complicada com la crisi actual en un grapat d'eslògans. Et reconcilia amb els teus impostos, t'ajuda a exercir el teu dret a no pensar i t'empeny a anar a les urnes amb total seguretat, perquè jo ho valc.
Tot està en l'eslògan. No s'ha d'anar més lluny. L'eslògan és el single d'un LP anomenat Programa, un disc pagat per tots, produït pels de sempre i escoltat per gairebé ningú, perquè si elimines les mentides, les ambigüitats i les promeses no complertes de les seves lletres, es converteix automàticament en música instrumental.
En publicitat, germana privatitzada de la propaganda, l'eslògan correspondria a la maltractada USP, Unique Selling Proposition, la proposta única de venda. Si poguessis aconseguir que el teu electorat recordés una cosa, només una, quina elegiries. I és que simplificar és per a la política el mateix que entretenir és per a la televisió. Diguis el que diguis, si no aconsegueixes el primer, no estàs fent el segon.
Un exemple: Catalunya sí, Espanya també. Tradueixo, vota'm que a més de garantir la unió entre totes dues, m'esforçaré per fer-ho tan bé amb la primera com ho he fet amb la segona. La veritat, gairebé millor que no s'esforcessin tant.
Un altre: Federalisme. L'alternativa sensata. Hi ha dues formes de definir una cosa que així ningú acaba d'entendre: aclarint-ho del tot o confonent-ho encara més. És l'estratègia de Harry Truman: «If you can't convince them, confuse them».
Més, vull dir, un altre: «...i tant si podem!». Excusatio non petita, accusatio manifesta. De qualsevol manera, sona voluntariós. Predisposat. Emocionat. Naïf com un batxiller entrant a l'alcova de Mrs. Robinson, a punt de naufragar amb totes les seves naus. Passi el que passi, segur que és la primera vegada que li passa.
Segueixo: L'esquerra d'un nou país. Qui ha treballat massa temps en publicitat sap que la paraula «nou» és el més semblant a un currículum: si s'ha de recalcar expressament és perquè tot és mentida.
Atenció: Millor units. Millor que què. Millor quan, a quines hores. I sobretot, millor és el comparatiu de bo. Si no arribem a millor, ¿ens quedem en bo? I si volem arribar al superlatiu òptim, ¿què hem de fer? ¿Fusionar-nos? ¿Menjar-nos-els? ¿Canibalisme?
I per acabar, el meu favorit: La voluntat d'un poble. M'agrada. Què dic m'agrada, m'encanta. Si algú ha descendit a aquesta vall de llàgrimes per encarnar la voluntat de tot un poble, ja veus, doncs quina meravella, quina comoditat. Com a part integrant d'aquest poble, espero poder recórrer a la seva oferta quan em falli la força de voluntat i així poder enviar-lo al súper, al gimnàs o a buscar el diari tots els diumenges al matí. Això sí, aquesta vegada que no m'ho firmi davant notari, en tinc prou que m'ho juri per Snoopy.
Ho veuen. Ja els ho he dit. Tot està en l'eslògan. Per això, amb la sana intenció d'ajudar de cara a pròximes eleccions, proposo un sol eslògan que puguin usar de comodí tots els partits i estalviar en gràfiques esperpèntiques, missatges ambigus que porten a confusió i despesa inútil de l'erari públic.
Parlem directament de simplependència: la segregació entre la casta política simplificadora que encara es creu que som idiotes, i els votants, que l'únic que volem és sortir d'aquesta punyetera crisi en què ells mateixos ens han ficat per mirar a una altra banda i no tenir els ous de regular els seus principals clients, també coneguts com a bancs, caixes d'estalvis i entitats financeres.
Potser són generalitzacions abusives, potser sona massa populista o fins i tot pot ser que algú s'hagi sentit ofès. Per favor, els demano que em disculpin, no sé simplificar millor. Si en sabés, em dedicaria a la política.
