“Després del càncer no ets la mateixa”
Sobreviure a un càncer de mama comporta acceptar un nou cos i que l’entorn aculli una nova persona.
“Després d’haver passat el càncer, la Jana és el meu miracle”. Quan els metges van detectar-li a l’Olga un càncer de mama, li van deixar clar que seria molt difícil que fos mare, el seu gran desig. “Al cap d’un temps, quan havia superat la malaltia, la meva ginecòloga em va recomanar que no m’angoixés gaire, que ho intentés, i al cap d’un mes em vaig quedar embarassada”, recorda. L’Olga explica com es va sentir d’afortunada fa un any quan va néixer la seva filla: “Per als metges, el més important era que em curés, i m’ho deien constantment, però no entenien que per a mi ser mare era vital”.
Per a la Clara Valera, aquest també va ser el moment més dur. Amb 26 anys, i després de tornar d’un viatge amb la seva parella, va haver de sotmetre’s a un tractament que, li van dir, afectaria la “seva fertilitat”. “Això em va desmoralitzar del tot perquè quan et diuen que tens càncer, no tens ni idea d’aquesta conseqüència”. La Clara rememora l’angoixa: “En aquell moment vaig plorar tot el que no havia plorat quan em van diagnosticar la malaltia”. La ginecòloga li va plantejar les tres opcions existents abans de començar el tractament oncològic: congelar els òvuls, els embrions o el teixit ovàric. Sis anys després, és mare d’un nen.
La psicooncòloga Teresa López-Fando, de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), explica que l’impacte del càncer de mama varia segons l’edat. “Quan afecta una persona jove costa més d’afrontar perquè normalment està en un moment de plena expansió professional i personal. El diagnòstic en aquestes edats trenca moltes idees, com tenir fills o progressar a la feina”.
Les dones que pateixen aquesta malaltia quan són més joves “han de fer front a moltes pors que una dona gran ja no té”, sosté l’experta. “La dona jove ha d’estar pendent de moltes altres coses, no es pot dedicar exclusivament a ella perquè, per exemple, té fills petits per cuidar”, explica.
Les seqüeles emocionals després de patir un càncer persisteixen en un 38% dels pacients fins i tot un cop acabat el tractament. Tal com apunta la piscooncòloga López-Fando, “no tot s’acaba quan tens l’alta, sinó que llavors has de tornar a la teva rutina anterior, al teu dia a dia, sent una altra persona”.
A la Meritxell Rovira li van diagnosticar el càncer de mama el 28 de febrer dle 2014 -una data que li costa molt poc recordar- quan tenia 35 anys. En aquell moment ja era mare d’una nena i, per això, el que li feia més por “no era morir, sinó deixar-la sola”, explica. La malaltia va provocar un fort distanciament entre les dues: “La meva filla tenia dos anys i no entenia per què després de l’operació no podia agafar-la o estar amb ella. Va costar un any redirigir la nostra relació”.
Totes tres, però, coincideixen a afirmar que el càncer els ha permès veure la vida d’una altra manera i replantejar-se moltes coses. “Durant aquell any de tractament, que és horrible, tens molt temps per conèixer-te, pensar en la vida que duies abans i això et fa canviar -comenta la Clara-. En el moment de reincorporar-te a la feina és molt complicat adonar-te que tot ha seguit avançant. I amb la parella passa igual: no ets la mateixa i ho ha d’entendre i acostumar-s’hi”.
Mirant enrere, l’Olga fins i tot diu que se sent afortunada d’haver passat per “una cosa tan dura”. “Va ser l’oportunitat de canviar moltes coses”, diu. Mentre estava en tractament, i gràcies a l’ajut de la seva psicooncològa, va deixar la seva parella i va començar una nova vida, que al principi no va ser fàcil, ja que “la quimioteràpia et deixa en una situació de vulnerabilitat màxima i perdre un pit amb només 31 anys no ajuda”.
A l’impacte emocional d’aquesta malaltia, s’hi suma sovint una seqüela física permanent: les cicatrius al pit. López-Fando, de l’AECC, subratlla que acceptar l’extirpació d’un dels dos pits, o de tots dos, és un dels moments més complicats que es travessen. “El pit és un element molt important vinculat al terreny sexual i, per tant, costa assumir-ho”.
La Meritxell admet que creu que no veurà mai el nou pit com a seu: “El segueixo veient com una amputació. No me’l consideraré mai meu, però em sento immensament afortunada per poder dir, després de dos anys, que estic viva i tinc dos pits”. Quan es mira al mirall, reconeix que les cicatrius hi són: “Les portaré tota la vida però no com un pes, sinó que em fan sentir afortunada.”
La Meritxell, la Clara i l’Olga són només tres de les moltes supervivents del càncer de mama, el més freqüent entre les dones. El pronòstic de la malaltia millora any rere any i la taxa de mortalitat a Catalunya ha disminuït un 2,6%, segons dades fetes públiques per la Generalitat amb motiu del Dia Mundial contra el Càncer de Mama que se celebra avui. La taxa de supervivència d’aquest tipus de càncer ja supera el 80% de les dones que el pateixen. La prevenció, subratllen els doctors, és clau i per això recomanen sotmetre’s a revisions periòdiques.
