Un cafè al quiròfan
EMILIO PÉREZ DE ROZAS
"El que avui és important, demà no ho és. Res és prou important, res". Tito Vilanova estava en la cresta de l'onada, acompanyat d'un dels seus millors amics, quan un dia, no fa gaire, va entrar en una consulta mèdica i se'l va trobar allà envoltat de metges. "Uf, res bo m'espera", diuen que va pensar. I, sí, en efecte, Tito i la seva dona Montse van entrar en aquell despatx sabent que si Pep Guardiola i Cris eren allà era perquè la notícia no era bona. Era la pitjor. Però salvable.
Tito Vilanova, en un moment de l'entrevista. TV-3
Més informació
Tito ho va explicar diumenge, a 'La Marató'contra el càncer, sens dubte el millor escenari per relatar la seva amarga però dolça i sana experiència, que el primer que va pensar va ser en els seus. En els seus fills, de 14 i 17 anys, "perquè encara em necessiten". Passats els 10 mesos i curat, va pensar més, molt més: "No sé si jo hauria suportat el que han suportat els meus; no sé si ho hauria aguantat com ells van aguantar en cas que el protagonista hagués estat algun d'ells. No sé, no sé".
Perquè Tito estava, està, al lloc més agradable que cap entrenador pot estar. A la cúspide, al vèrtex, del millor equip del món, que jugava el millor futbol del món i atresorava la vitrina més impressionant del món. I, un dia, passejant pel carrer va pensar: amb tanta gent, entre tanta gent, m'ha tocat a mi.
FUGIR A L'ESTRANGER
I va pensar a fugir a l'estranger, buscar refugi, tranquil·litat, saviesa, mans màgics fora de Catalunya. Però abans va visitar la doctora Maria Socorro Bescós i li va preguntar si tenia clar com i què havia de fer. I la doctora li va dir que naturalment. I Vilanova es va quedar tranquil. I va confiar en la gent de casa. I va fer més. Va envoltar de naturalitat, silenci i serenitat la doctora, conscient que "si algú sabia alguna cosa, la doctora no podria operar amb la tranquil·litat que requereix qualsevol operació, ja que la pressió que hauria patit podria ser insuportable".
La manera en què Vilanova va narrar diumenge la seva experiència a TV-3, la forma en què va explicar que "quan vaig entrar al quiròfan tenia la sensació de seure en una terrassa a prendre un cafè", demostra, no només la confiança que tenia en la seva doctora, sinó la serenitat amb què l'actual tècnic del Barça va afrontar el moment més dur de la seva vida. No és estrany, doncs, que quan Andoni Zubizarreta li va preguntar si s'atrevia amb la banqueta blaugrana, el tècnic digués que sí. I, cinc mesos després, formi ja formi part de l'àlbum d'or blaugrana al protagonitzar la millor i més brillant arrencada de Lliga de la història del Barça.
Explica Vilanova que el dia que va saber que patia càncer va començar a córrer i encara no ha parat, coneixedor, sens dubte, que "el que avui és important, demà no ho és". Res és prou important. Per això, quan fa escassos dies, en el primer aniversari de la seva operació, li vam preguntar com se sentia, va dir alguna cosa que no va dir però es va entendre en la seva exposició a 'La Marató': "Només puc dir una cosa: quan et passa alguna cosa així és quan més necessites els que tens al voltant, és quan els teus no et poden fallar, és quan més hem d'unir-nos. És molt necessari, molt, que el pacient senti el suport dels seus. I jo sempre em vaig sentir així".
Potser per això, Vilanova va entrar al quiròfan de Vall d'Hebron com si anés a prendre un cafè amb la doctora Bescós. Un cafè de cinc hores. Aquelles mans, les de Bescós i el seu equip, gent de casa, són les que han permès a Vilanova seguir tutelant el creixement dels seus fills i, com relatava el seu amic Pep Guardiola, rebre més "gràcies" que "felicitacions" de la 'gent blaugrana'.
