No intentis entrar en la seva lògica
CARLES CAPDEVILA | Ara.cat
La lògica ben aplicada arregla malentesos, però la lògica malentesa genera autèntics drames. Recordo un pintor que no havia venut mai cap quadre i presumia de la seva genialitat al·legant que Van Gogh tampoc no en va vendre cap en vida. Que un geni no vengués res no garanteix que tots els que no veneu res sigueu genis, vaig intentar explicar-li, però va trobar vulgar i maleducat el meu intent didàctic de rebaixar-li les pretensions i fer-lo toca de peus a terra. No va tornar a preocupar-me l'abús de la lògica mal aplicada fins que aquell ministre que es deia Acebes va començar a utilitzar falsos sil·logismes per acusar de terrorisme el primer que passava per allà. Se saltava el rigor en les premisses i arribava a les conclusions incriminatòries a una velocitat que esgarrifava. Per a una ment científica i ordenada, un sil·logisme forçat sona ridícul, desacredita el que el fa, no mereix ni resposta, simplement hi poses una creueta vermella, és una opció incorrecta, un camí inexistent. Però en l'olla de grills en què ens movem, els que fan passar per raonaments els seus prejudicis o acusacions infundades se'n surten. Treuen conclusions a partir de dos fets no relacionats i a sobre es disfressen de racionals i t'acusen d'emocional. Ja saben què volen concloure, i fan el procés a la inversa, sense que calgui que la realitat quadri. El pitjor és intentar entrar en aquesta lògica, discutir des de la "seva" lògica. Perquè no és cert que n'hi hagi de diferents, només n'hi ha una, de lògica, i jugar a fer raonaments acceptant les trampes discursives com a punt de partida et porta a la irracionalitat, acceptes un terreny de joc on tens les de perdre perquè no t'hi saps moure. És molt més lògic anar avançant, premissa a premissa, fins a un sil·logisme final irrefutable.