MÍSTER B.
Els paradigmes superats
ANTONI BASSAS | Ara.cat
Espanyolitzar versus catalanitzar , vet-ho aquí el combat conceptual més popular dels últims dies. Wert parla d'espanyolitzar i la grada rugeix entusiasmada. Espanyolitzar com a equivalent a rescat de captius, d'esgarriats en la falsa ruta, amb la llengua com a companya de l'imperi. No oblidem que parla un ministre d'Educació contrari a un sistema d'ensenyament que, després de trenta anys d'aplicació, continua educant tots els alumnes perquè siguin ciutadans bilingües. I que ho ha aconseguit amb cívica eficàcia, tenint en compte la complexa diversitat de procedències de les famílies catalanes. En el marc mental del ministre, ni tan sols val allò que ser catalans seria una manera de ser espanyols. Wert considera espanyolitzar com a sinònim de castellanitzar i de reduir la idea de Catalunya a comunitat autònoma que deu la seva existència a una Constitució nascuda fa 34 anys.
A Catalunya s'ha fet servir més normalització que catalanització . La diferència parla per ella mateixa: aquí, la recuperació de la democràcia a Espanya va ser el punt de partida per a la recuperació de la normalitat lingüística i cultural confiscades a punta de baioneta. I és interessant notar també que catalanitzar ha estat el nom de l'oferta que el catalanisme polític ha fet per a la construcció d'una Espanya habitable. Catalanitzar com a sinònim de fer la revolució industrial, d'incorporar-se a la modernitat cultural, del canvi de règim polític que permetés l'ingrés a la Unió Europea. Les cançons dels cantautors catalans com a salvavides d'espanyols oprimits per la dictadura.
Els Wert de tota mena redueixen catalanitzar a la categoria de rentat de cervell. Un rentat especialment perpetrat per una sola cadena de televisió pública que, seguint la caricatura, deu ser tan poderosa que derrota amb un sol clic del comandament la legió de cadenes espanyoles castellanoparlants que l'envolten i que ningú no mira.
L' espanyolització del ministre Wert és l'exemple de resposta clàssica que Espanya no ha de negociar res amb Catalunya perquè no hi ha res a parlar d'igual a igual. Paradigma que la majoria de catalans han superat, perquè en absència de diàleg amb l'Estat volen parlar amb les urnes.
La del govern espanyol és una resposta immobilista, que queda en evidència fins i tot davant d'aquelles opinions amigues, com la de José Manuel Lara, que considera que la independència seria un "mal irreparable" però que demana diàleg i admet que el "80 o el 90 per cent" dels catalans no se senten bé en el marc econòmic d'Espanya.
I si Madrid comptava que l'Església catòlica parlaria amb una sola veu nacional, com correspon al vell paradigma, des d'ahir sap que l'episcopat català farà costat al seu poble, com correspon a una Església que es diu universal.
Si la independència -o, almenys, el referèndum- està il·lusionant les classes mitjanes del país és pel que té d'esperança per superar la crisi econòmica i per la càrrega de respecte que significa per a la dignitat col·lectiva, però sobretot pel que té de paradigma nou davant de categories velles, molt velles.
