Amenaces i excuses, millor una que moltes
El nen que no ha fet els deures té més opcions d'èxit si desenvolupa una sola excusa i la fa creïble que si les combina de forma barroera. És que no sabia que eren per avui i, a més, me'ls he descuidat, i el gos els ha estripat, i el meu pare s'ha adormit aquest matí i m'ha fet córrer per venir. No cola. La suma d'excuses resta versemblança i dóna un missatge inequívoc: cap no és certa. És com el que arriba tard i al·lega que hi havia embussos, se li ha espatllat el cotxe i a més tenia mal apuntada a l'agenda l'hora de la cita i el lloc. Si tot això fos cert no arribaries mitja hora tard, sinó tres dies. Ho explico així de planer per si ho llegeix algun assessor del PP i entén que les amenaces no poden ser diferents cada dia, és bo que tinguin una línia i mantinguin certa coherència. Si no perden crèdit, s'anul·len entre elles, com les excuses. Ja veus que és massa casualitat que algú tingui tanta mala sort si volia arribar puntual, o que és impossible que un fet provoqui tantes desgràcies juntes i en tants àmbits diferents. I no és només això, també s'ha de ser rigorós amb la tàctica. O ignores, o ridiculitzes, o fas xantatge emocional, o ataques, o fas veure que et preocupes per ell, però tot simultàniament, o anar-ho alternant en un mateix dia en funció dels interlocutors, desconcerta. Delata nerviosisme i improvisació, i fa sospitar de les intencions finals, perquè no es pot ignorar i insultar alhora, ni ridiculitzar algú que t'estimes, ni menystenir un fet i considerar-lo al mateix temps motiu d'alarma. I sobretot no es pot fer això i anar de racional, d'estadista, de persona ben intencionada i ben informada. Ho dic pel seu bé i pel de tots, perquè qualsevol procés té perills i si els que els anuncien ho fan amb poca traça i credibilitat ens acabarem creient que no n'hi ha tants.
