Dodó Escolà, el precursor de La Trinca
Nascut a Artesa de Segre, es va fer popular als 50 i 60 per les seues cançons iròniques sobre temes d’actualitat. Els seus èxits es van ballar a totes les sales de festes i les primeres discoteques
Dodó Escolà amb la seua primera orquestra.
Dodó Escolà amb la seua primera orquestra.
El cantant de la Noguera en una de les visites a la seua Lleida natal. - FONS PORTA / ARXIU FOTOGRÀFIC IEI
Dodó Escolà, el precursor de La Trinca
Dodó Escolà, el precursor de La Trinca
Dodó Escolà, el precursor de La Trinca
Dodó Escolà, el precursor de La Trinca
Dodó Escolà, el precursor de La Trinca
Dodó Escolà, el precursor de La Trinca
Domingo Escolà Balagueró (Artesa de Segre, 1920-Barcelona, 2005) no ho va tenir gens fàcil per poder dedicar-se a la música, la seua veritable vocació. Els seus pares tenien una fàbrica de xocolate a la localitat de la Noguera, però la Guerra Civil va fer que fos reclutat per formar part de la Lleva del Biberó republicana. Després de finalitzar la contesa, va haver de suportar set anys de servei militar obligatori. Una vegada complerts els seus deures envers la pàtria, es va traslladar a Barcelona, on fixaria la seua residència després de fundar el 1945 l’Orquestra Domingo Escolà, tocant tots els ballables de l’època, incloent dos clàssics de la postguerra, Rasca Yu, de Bonet de San Pedro (1940), i La vaca lechera, dels mestres Fernando i Jacobo García Morcillo (1946). Això li va obrir els ulls i el 1949 ja es va presentar en solitari com a Dodó Escolà.
A l’ombra de la poderosa discogràfica Belter va iniciar una triomfal carrera, cantant en castellà i en català (una proesa en aquella època), posant-li lletra i música, amb molt humor, a temes de l’actualitat del moment. Vaja, cosa que molts anys després farien, amb idèntic èxit, Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual, o sigui, La Trinca. Les seues cançons es convertien en immediats èxits a la ràdio i eren imprescindibles en sales de festa i a les incipients discoteques amb música en directe.
Probablement a les actuals generacions el seu nom i la seua música no els sonaran de res, però els nascuts als 50 i 60, la seua època de més esplendor, se sabien de memòria temes com els de ¿Qué pasa en el Congo? o El pez juntament amb cançons iròniques dedicades al futbol, El árbitro ideal; a la immigració, Mustapha. I en català, èxits com Un lloro, un moro i un mico, Gitano català, El pinxo, Barcelona sí que és bona o la hilarant Rustifly, Escudella de pagès. Ara es compleixen 20 anys de la seua mort, però la seua música continua viva.
