CINEMA INCERTA GLÒRIA PROPERAMENT AL CUBBTURAL
El 17 de gener del 1978 un home que parla acceleradament, com un actor de pel·lícula de cinema mut, rep els primers aplaudiments. “La meva obsessió ha estat aquesta: contribuir a donar testimoni de la veritat”, diu en una conferència a l’Ateneu Barcelonès. La veritat és que va escriure un llibre que explica la veritat, però no la vol sentir ningú des de fa anys: la censura dels anys cinquanta l’esporga amb tisores moralistes. Als seminaris nacionalcatòlics dels seixanta està prohibit, tot i que és obra d’un cristià i els seminaristes catalans el llegeixen d’amagat com si Déu se’ls aparegués. L’obra també fa bullir les calderes infernals de les religions de les Sagrades Promeses terrenals dels seixanta i setanta: marxistes-lenininistes-trotskistes-coristes-flautistes-taxidermistes. Llum! Foc! Destrucció! El llibre ha rebut una orquestra de bastonades. Ara són aplaudiments. La prova més clara de com aquest país ha passat del cinema mut al sonor existencial.
Mireu la pel·lícula. Mireu aquest western gòtic en què no es disparen bales reals i els fantasmes disparen teranyines al cor. I tothom és un funambulista existencial a la sirga. Tothom pot caure a una banda o a l’altra de les trinxeres de la vida. Tothom a punt de morir. Mireu-la perquè si sou dels que no coneixeu l’obra d’en Joan Sales la pel·lícula us convida a un premi únic: descobrir-la! Després de mirar, llegiu. Descobrireu aquesta veritat que se’ns escapa. Descobrireu aquesta veritat iceberg: enfonsada, congelada tot i ser real. La d’un Sales que quan va tornar de l’exili, el 1948, va haver de fer una novel·la de ficció (Incerta glòria) per explicar la realitat. I que fins al 1976 no pot publicar la realitat: Cartes a Màrius Torres. La relació epistolar entre Sales i el poeta Màrius Torres. La veritat de la guerra. La veritat sobre el país dels atrapats entre les mentides roges i negres. Mireu la ficció i quedeu-vos atrapats per la vida. Els homes moren, però les cultures i els països també. Això recordava Sales el 1978 sobre la raó de la seva obra, sobre la raó de Catalunya: “Vostè em pregunta: «És pessimista?» No, jo crec que ens en sortirem, però que van estar a punt de matar-nos? Sí. I que és això el que buscaven? Sí. I encara ho estan buscant!” La veritat no mor mai. Tampoc la lluita per existir.(FONT Ara)
