El senyor dels sons
El tècnic de so jubilat Joan Vidal rememora els temps en que els efectes especials en la ràdio eren pura artesania.
En aquells temps el vent bressolant les fulles se simulava amb un diari agitat com un ventall; el foc, «amb una cel·lofana que premies suaument davant del micro», i el grall de les gavines, amb un suro humit subtilment fregat contra la superfície d’una ampolla. El món dels efectes digitals era si de cas el somni en la ment d’algun investigador preclar, i l’escassa provisió d’efectes especials pregravats estava a les cares a i b del format més popular de l’època, el vinil. A aquell món de sons fets amb artesania va anar a parar Joan Vidal quan tenia 22 anys: l’acabaven de llicenciar del servei militar i estava desitjós d’entrar al mitjà, que l’havia subjugat sempre. «Jo vaig entrar a la ràdio per vocació, perquè m’agradava molt. Necessitaven una persona que fes efectes especials i jo vaig pensar: ‘Si s’han de fer efectes especials, es fan efectes especials’».
O efectes sala, que així s’anomenaven llavors, perquè es feien en una ídem, o efectes Foley, en honor al novaiorquès Jack Foley, que va ser, com ja s’endevina, un pioner. En concret, a Vidal el van contractar per fer els efectes especials de les radionovel·les i els dramàtics de teatre de Ràdio 4, que sona a feina divertida i, confirma l’afectat, ho era: una feina magnífica. «En aquella època la seu de RNE estava al número 1 del passeig de Gràcia, però per no estar enmig de tot l’enrenou, els dramàtics es gravaven en un estudi en una casa del carrer d’Urgell, a prop de la Gran Via. Hi havia una sala on hi havia els actors, una altra on hi havia els tècnics i una altra habitació on estava jo, on tenia portes en miniatura, finestres en miniatura, terres diversos, de sorra, de fusta… I tota classe de trastos».
Una guitarra fantasmal
L’habitació que regentava el jove Vidal era a tots els efectes una espècie d’inversemblant traster, habitat per objectes que tenien com a única funció sonar: vasos, tasses, ulleres, claus, ampolles, qualsevol cosa que pogués servir per crear un efecte de so, bé el que naturalment sortia de l’objecte (amb una cullereta en una tassa se simulava el so d’una cullereta en una tassa), bé alguna cosa una mica més complexa. D’aquestes característiques era el seu regne; si els fantasmes existeixen, i si algú dorm avui en aquella habitació, potser a la nit deu sentir una dringadissa estranya, el vent bressolant uns fulls de diari o un foc fet amb cel·lofana que crepita: són els vells objectes de Joan Vidal, que parlen. «No he sabut mai que se’n va fer de tot allò, segur que va acabar a les escombraries. La meva vella guitarra… –recorda–. No la vaig tornar a veure mai més».
Vidal va arribar en un moment estrany: era l’any 1977, Ràdio 4 acabava de començar la seva vida i el projecte incloïa la recuperació d’un gènere que en aquell moment anava de mal borràs; de fet, gran part dels objectes que conformaven el seu regne Vidal els havia heretat de Radio Peninsular, que en aquella època havia abandonat la producció de dramatitzats; en general, el que va passar amb la nova emissora i la seva aposta per les radionovel·les tenia una mica l’aire d’un renaixement, una resurrecció. «L’hàbit de fer radionovel·les aquí, a Barcelona, s’havia perdut, com s’havien perdut també les persones que d’una manera puntual havien fet efectes especials», explica. «I va ser llavors quan vaig aparèixer jo». Vidal ho defineix com un moment passava per allà, la classe de conjuntura atzarosa que defineix una vida: al capdavall, aquella etapa va durar tres anys, però la resta de la seva vida Vidal es va guanyar les garrofes com a tècnic de so.
Ara tot és digital. «I si vols mar, tens 40.000 tipus de mar». Llavors no era així, hi havia només un mar, i el responsable dels efectes sabia que estava a la pista 3 de la cara a de l’últim disc a la dreta. «Era la mena de so que hi havia als vinils, els sons d’ambient: el mar, la pluja, un tren que passa, el clàxon d’un cotxe». La resta de sons els feia ell.
