Sis personatges en cerca de Camilleri
Marta Ballesta. BCNegra 2014.Punt de llibre
Perdoni, per què fa cua tota aquesta gent? Fins a nou vegades vaig ser interrogada amb aquesta qüestió. Me la van formular amb petites variacions, persones de diferents edats i en diverses llengües, però tothom estava encuriosit per saber el motiu d’aquell cuc humà que semblava no tenir fi i que ocupava, per molèstia dels no convocats, la vorera del carrer de l’Hospital. Em van advertir: “ves-hi amb temps, que s’ha comentat molt!”. I jo, obedient però descreguda, vaig arribar amb 45 minuts de marge pensant que la garantida gèlida espera al carrer em seria recompensada amb una cadira a primera fila.
Però els ‘Sis personatges en cerca de Camilleri’ havien reclutat un exèrcit de voluntaris lletraferits disposats a tot per trobar el mestre contemporani de les lletres negres italianes. La solemnitat de La Capella la convertia en un espai ideal per acollir la remor nerviosa i expectant, pròpia de les grans nits d’estrena però gens habitual en una lectura teatralitzada, que generaven cinc-centes persones amb set de paraules familiars però històries noves.
Aplaudiment i passadís pels sis guies d’aquesta batalla detectivesca, capitanejats per la figura menuda de Jordi Boixaderas que provocà el silenci immediat en encarar-se, text en mà, al micròfon. La seva veu el transfigurà a l’instant, gràcies a l’alquímia que només els grans actors són capaços de manejar, en l’estimat i esperat Salvo Montalbano. El ball havia començat. L’Adelina l’abandonava per sorpresa quan la gana més li premia l’estómac, el seu company Mimí abocava la frustració d’amic menyspreat, a la soferta Lívia semblava haver-se-li acabat la paciència, en Catarella estava a l’altura de la seva poca habilitat, la complicitat d’en Fazio no era suficient i la sensual Ingrid l’embadalia de nou per rematar-lo amb una estocada directa a l’orgull.
Tothom semblava posar-lo a prova. Una vegada més. Però tan entranyable com incansable, Montalbano tornava a triomfar i Camilleri a brillar. Estranya sensació pels fidels lectors la de transitar en un món perfectament conegut però en un terreny nou: un format oral, amb durada de conte i concedint la confiança a altres plomes. I és que aquest era el joc inspirat en el de Pirandello que ens proposaven Monia Presta i Pau Vidal (un joc nascut potser de la complicitat i la inconsciència sorgida durant un sopar abundant i regat amb bon vi com el personatge ho requereix?) i que cobrava vida en aquell espai sacre pres per la literatura. L’actriu italiana va llatinitzar la nòrdica Ingrid però també assumia l’autoria i dramatúrgia d’aquesta peça al costat del traductor al català de Camilleri, convertit en un mena d’heterònim ocasional però amb la tota la legitimitat de la bona feina feta. El resultat, una lectura teatralitzada que anava més enllà de les paraules i apel·lava a deixa fluir els sentits, potenciats per les imatges sicilianes amb les quals Elisenda Roca va vestir la posada en escena.
A la sortida, els rostres duien imprès el somriure de l’èxit, el dels qui juguen i guanyen: ser un dels sis (o cinc-cents) personatges en cerca de Camilleri.
.JPG)
